L’afitament de la Vila de Llívia

L’afitament de la Vila de Llívia

 

El fet que Llívia i el seu terme restés sota sobirania espanyola va ser degut a la tenacitat amb que Miquel de Salbà la va voler retenir a les converses on es va concretar el repartiment territorial entre les dues monarquies a la Cerdanya. A l’Acord de Llívia de 1660, a més, s’imposa que aquesta vila no podia ser fortificada. Però aquesta clàusula va ser molt mal rebuda a Madrid i es va reclamar a Paris per anul·lar-la.

La frontera, coincideix amb el terme  de la vila, que es troba del tot a territori francès, per la qual cosa es va acordar el pas franc pel que camí que uneix Llívia amb Puigcerdà. A les conferències que hi va haver a Figueres entre 1665 i 1668 entre comissionats de les dues Corones per arreglar les diferents reclamacions aparegudes amb l’aplicació del Tractat, els de Llívia van demanar que se’ls reconegués formalment els seus drets sobre territoris que havien quedat a la banda francesa, com el canal i la muntanya de Carlit, la possessió de l’ermita de Belloch i l’usdefruit del bosc de Bolquera, però no es va obtenir resposta

A la dècada de 1730 els límits de Llívia romanien sense definir de forma objectiva i independent de les finques dels fronterers de la zona, encara que van haver- hi intents fallits de portar a terme, un afitament, per tal d’aplicar el Real Catastro de Cataluña, instaurat per Felip V.  Fins aquell moment tant sols eren gravades les finques que tenien la seva part principal clarament inscrita dins del terme, i eren d’espanyols, per la qual cosa les terres de propietaris francesos que hi fossin no eren comptabilitzades a efectes fiscals. Això alterava el perímetre de l’enclavament, ja que per l’estat l’extensió del territori tant sols era la suma total de les parcel·les gravades, i que no és corresponia amb la del terme del municipi, doncs hi havia propietaris nord – catalans francesos. El resultat va quedar plasmat al mapa de 1732 titulat Descripción o plan del término de la Villa de Llivia (…), on es poden apreciar les diverses línies referents als límits de Llívia, així com dels diferents nuclis de població dins del terme . Aquests límits es van basar en antigues fites i en les descripcions d’origen medieval dels territoris dels pobles. Moltes fites es van unir mitjançant línies rectes, la qual cosa va afectar diverses finques franceses, que van protestar. Finalment, els dos intendents de Catalunya i Rosselló van deixar les coses tal com estaven abans de la temptativa d’afitament.

Van haver- hi diversos rumors, al llarg del segle XVIII i XIX , de que Llívia passaria a França, però aquest fet mai és varribar a produir, el que si que va passar, que degut a la indeteminació de l’afitament i delimitació del municipi, els francesos van aprofitar l’avinentesa per moure fites i usurpar terres . De fet , el terme de l’enclavament va ser disputat tant pels municipis d’Angostrina pel seu costat occidental com pels de Càldegues pel sud. Amb la informació cadastral i les fites plantades al terreny, els de Llívia es van adreçar a les autoritats franceses i van obtenir el 1832 una providència al seu favor. Un altre exemple d’aquestes pressions va ser el cas del camí que els francesos van voler obrir al terme de Llívia per connectar la vall de Querol amb el coll de la Perxa. Per parar l’obra, que ja estava endegant els treballs de desmuntatge de l’afitament dins del terme espanyol, els locals van haver de fer ús de la força.

A més de delimitar clarament el perímetre de l’enclavament i afitar-lo, es van haver d’encarar i reglamentar per part de la Comisión Mixta de Límites diverses qüestions al llarg de la segona part de la dècada dels seixanta del segle XIX. Les que estan més presents a l’articulat dels Tractat són les relacionades amb la llibertat de pas. La peculiar posició de Llívia dins França i les necessitats de trànsit tant dels locals com dels transeünts van obligar a l’establiment de zones de pas franc. L’article 21 del Tractat de 1866 garanteix el pas lliure de nacionals francesos a través de Llívia i d’espanyols entre el terme de Llívia i el territori espanyol mitjançant el camí neutral que els uneix amb Puigcerdà. L’article 23 estableix, per virtut d’una transacció de 1745, el pas lliure dels bestiars de Llívia pel terme d’Angostrina per tal d’accedir a la zona de pastures del Carlit. Donada la destrossa que això comporta, s’establiren dos camins, un pels anys parells i un altre pels senars, i s’exigeix als propietaris francesos que deixin en guaret els camps de conreu que es trobin a la trajectòria dels ramats. Aquestes regles s’havien de mantenir fins que els d’Angostrina oferissin als de Llívia un camí per on poder portar el seu ramat al Carlit sense necessitat de passar per zones de conreu. L’article 24 dóna llibertat de pas als de Llívia per alguns camins que els permet accedir al Bac de la Bolquera per l’extracció de llenya. L’article 25 autoritza als de Llívia l’arranjament d’alguns passos en camins situats a França. L’article 28 estableix diversos punts i camins a les rodalies de la frontera on es gaudeix de franquícia de pas. D’aquests hi han vuit casos al llarg de tota la frontera de Girona, degut en bona part al traçat irregular de la ratlla. I, finalment, a l’Anejo III de l’Acta Final de 1868 es defineixen sis punts més de pas lliure per la frontera, establerts un cop es va acabar l’afitament fronterer.

Pel que fa als aprofitaments a zona francesa, l’únic que sembla que va ser contestat davant els plenipotenciaris de la Comisión Mixta de Límites va ser el de la zona de pastures del Tudó, entre Llívia i Angostrina. A l’article 26 del Tractat de 1866 es manté en vigor aquest terme, definint el seu perímetre mitjançant una succinta descripció.

A part d’això, destaca el breu article 22, que estableix que no es fortificarà cap part de l’enclavament tot recuperant una qüestió ja plantejada (i superada en el seu moment, tal com ja s’ha explicat) als acords de 1660. Tant sols hi ha hagut una excepció: del 24 de març de 1874 fins al 28 d’octubre de 1875 el comandant militar de Puigcerdà ocupà Llívia per evitar que ho fessin les tropes carlistes, la qual cosa provocà protestes per part de l’ambaixador francès a Madrid. També al 1938 alguns milicians republicans que havien arrestat gent a Llívia els van voler portar per la carretera neutral. Quan els nacionals entraren a Puigcerdà el febrer de 1939 van demanar permís a les autoritats franceses per passar a Llívia. A la mateixa tarda els soldats van tornar a Puigcerdà. L’ocupació alemanya tampoc es va atrevir a entrar a l’enclavament, simplement van posar un cordó de vigilancia al seu voltant, per evitar que fos una via d’escapatòria

També és va reglamentar l’aprofitament comú de fonts i cursos d’aigua.

 

 

 

Anuncios